Els Jocs de la XXV-a Olimpiada han fet de Barcelona el punt de mira de millions de persones arreu del món. Sembla que Barcelona hagi estat redescoberta. Tothom en parla. La premsa i la televisió ens ha portat imatges que semblen venir d'un país de meravelles. Imatges de la ciutat sencera, dels seus monuments distintius, del Barri Gòtic, de la Vila Olímpica, del flamant Palau Sant Jordi, de les nombroses instaŀlacions esportives i del Estadi Olímpic de Montjuïc. Estadi de Montjuïc, per alguns de la meva generació ple de records i de certa nostàlgia. Mentalment veig aquest estadi com era fa 56 anys. Grups de jovenets força engrescats i plens d'iŀlusions hi anaven diàriament per entrenar-se, amb el propòsit de poder-se qualificar i poder participar a l'Olimpiada de Barcelona. Sí, dic bé, a l'Olimpiada de Barcelona, que havia de tenir lloc fa exactament 56 anys, encara que avui no es parli molt d'aquell esdeveniment. Però abans de continuar la història d'aquella olimpiada, dissortadament frustrada per tràgiques circumstàncies, girem els fulls del llibre del temps i repassem breument la història dels Jocs Olímpics moderns.
El seu iniciador fou el francés Pierre de Coubertin, un humanista que creia que la participació d'homes de tot el món en competicions esportives aportaria un esperit d'amistat, de germanor i de comprensió entre els participants sigui quin sigui el seu origen ètnic, les seves creences i la seva posició social. Diguem de pas que els objectius idealistes d'en Pierre de Coubertin no se han realitzat completament i els Jocs han quedat molt sovint desvirtuats per manipulacions polítiques, racisme, intolerància, comercialisme i l'ambició de voler guanyar a tota costa, emprant per aconseguir-ho, mitjans molt poc ètics, en contrast amb el desig expressat per en Coubertin quan diu: “Lo més important en els Jocs Olímpics no és guanyar, sinó participar; lo més important en la vida no és el triomf, sinó l'esforç per acoseguir-ho”.
L'ideal que Pierre de Coubertin proposa als participants no s'identifica pas a la sola victòria, sinó al esperit cavalleresc de l'esport, la seva pràctica desinteressada, l'acceptació cortesa de la sort, favorable o adversa, la coŀlaboració amistosa entre les nacions, les races i els homes en general, objectius que constitueixen elements morals d'un valor elevat i que el públic sap igualment apreciar.
La primera Olimpiada moderna va tenir lloc a Atenas a l'any 1896 i des de llavors, llevat dels anys de les dues guerres mundials, es celebra cada quatre anys a una ciutat diferent. Ja des del principi del moviment olímpic, els barcelonins han demostrat un interès molt gran per els Jocs. Quan es va construir l'estadi de Montjuïc a l'any 1929, va ser amb l'intenció de posseir les instaŀlacions requerides per poder organitzar-los. En efecte Barcelona va presentar, al seu degut temps, la candidatura per celebrar els Jocs de la XI-a Olimpiada prevista per l'any 1936.
El Comité Olímpic Internacional es va reunir a Barcelona a l'any 1931, però els seus membres no van arribar a posar-se d'acord. Va ser un any més tard, a Los Angeles, que per votació es va elegir Berlin. Aquesta ciutat va obtenir 43 sufragis contra 16 per Barcelona i 8 abstencions. Aleshores a Alemanya havia un règim políticament centrista que semblava que pogués organitzar els Jocs amb certa garantia d'imparcialitat, però en gener de 1933 Adolf Hitler va ocupar el poder i de seguida va introduir lleis de caràcter racista. L'imparcialitat ja no era possible malgrat les promeses fetes per Hitler a Baillet-Latour, president del Comitè Olimpic Internacional.