En la present comunicació donarem a conèixer un element poc tractat en els estudis sobre la Guerra Civil Espanyola publicats en castellà, a saber, l'ús durant la mateixa de l'idioma internacional esperanto. Considerem que pot resultar interessant per als estudiosos per diversos motius. En primer lloc, es tracta d'un aspecte de la batalla propagandística desenvolupada durant la contesa, interessant en si mateixa en el context del tractament acadèmic de la guerra civil. En segon lloc, ens permetrà apropar-nos a un moviment social les característiques del qual són representatives del context ideològic anterior a la guerra, encara que amb un rerefons cultural que li dóna una personalitat pròpia. Finalment, ens permetrà donar a conèixer als historiadors del país una visió inicial sobre la història del moviment esperantista, un coŀlectiu molt desconegut en el món acadèmic, si no sotmès a forts prejudicis, que en alguns casos s'han transmès als seus integrants, i que tanmateix va acollir un grup de persones influents de la vida política, social i cultural, que ho van considerar una opció important en els seus interessos.
Cal indicar referent a això que la Guerra Civil va causar una crisi gravíssima en el moviment esperantista a l'Estat, que havia assolit un important desenvolupament en els anys 30, i que va desaparèixer pràcticament fins a finals dels anys 40, i només va poder recuperar-se amb moltes dificultats, sense que tornés a assolir fins a la data la important difusió que havia tingut en aquella època. Això va comportar també una greu ruptura de la memòria històrica del moviment, ja que es va produir una fractura en la continuïtat històrica del moviment esperantista organitzat. Per aquesta raó, la història del moviment esperantista es coneix de forma fragmentària i gairebé exclusivament en publicacions escrites en el propi idioma esperanto.
1. El moviment esperantista abans de l'inici de la guerra civil
Com és conegut, l'idioma internacional esperanto va tenir la seva data de naixement el 1887, amb la publicació per l'oculista jueu, nascut en el que llavors era l'Imperi Rus, Lejzer Zamenhof, d'un llibre que contenia la proposta d'un nou idioma construït. Entre les llengües a les quals successivament va publicar la seva proposta no es trobava el castellà, però ràpidament es produeix l'interès de diversos inteŀlectuals de l'Estat per la proposta, i ja a l'any següent comencen a organitzar-se focus de persones interessades.
El moviment creix de forma ràpida, i va atraient persones de totes les classes socials i totes les ideologies, encara que potser amb una proporció una mica major de membres del que podríem anomenar la petita burgesia avançada. Es creen diversos clubs, que el 1903 constitueixen la Societat Espanyola per a la Propaganda de l'Esperanto (HSpPE, en les sigles en aquesta llengua). El 1909 se celebra a Barcelona el V Congrés Internacional d'Esperanto. El moviment creix amb puixança, encara que amb notables manques organitzatives.
Amb la Primera Guerra Mundial es produeix una crisi del moviment esperantista internacional, que també repercuteix a l'Estat. No obstant això, durant els anys 20 i 30 el nombre de parlants de esperanto creix de forma notable.
El moviment esperantista d'aquesta època és molt plural i molt fragmentat, per la qual cosa resulta difícil, i sobretot erroni, fer-ne generalitzacions.
A més dels parlants no organitzats, que empraven l'esperanto de forma esporàdica o que l'utilitzaven, per exemple, per mantenir correspondència amb parlants d'altres països, existien clubs i grups organitzats localment, per opcions ideològiques, per ocupacions professionals o per interessos personals. Al seu torn, existien cercles més amplis, que intentaven influir en la societat que els envoltava o que simplement es constituïen per a la propaganda, l'ensenyament o la pràctica de l'idioma. Com veurem, entre les diferents organitzacions hi solia haver coŀlaboració en les tasques de difusió de l'idioma, però també importants discrepàncies en la seva concepció i organització.
El grup més ben organitzat a nivell estatal el constituïa l'Associació Espanyola d'Esperanto (HEA). Havia estat fundada el 1925, després de la desaparició de l'abans citada HSpPE durant la Gran Guerra. Era el referent general del moviment esperantista espanyol, i va desenvolupar una important tasca en la propaganda a les instàncies oficials. El seu líder indiscutible durant tot el període va ser el conegut militar Julio Mangada Rosenörn, maçó i conegut per les seves idees, considerades radicals per gran part dels seus companys d'armes.
Mangada va ser protagonista de nombroses actuacions polítiques, i també era molt coneguda la seva relació amb l'esperanto, en què va desenvolupar tasques no solament organitzatives i propagandístiques, sinó també literàries. Tenia fama de excèntric, i pot dir-se que aquesta fama es va estendre d'alguna manera als esperantistes com a coŀlectiu, encara que entre els membres de l'Associació es trobaven personalitats molt diverses, moltes de les quals estaven molt integrades a la societat de l'època. Podem citar per exemple, l'elevada representació de militars o sacerdots, juntament amb mestres o membres de professions liberals.
L'Associació va dur a terme nombroses iniciatives de propaganda en les instàncies oficials i va aconseguir certs èxits en aquesta tasca, de manera que Mangada i altres membres van representar el govern espanyol en diverses reunions internacionals.
Aquesta tasca era menys apreciada per un altre grup d'esperantistes important, que preferien que les tasques de propaganda i de promoció de l'esperanto es duguessin a terme a nivell local o regional, i que l'organització estatal tingués només un caràcter coordinador. Aquesta tendència era afavorida per la Federació Esperantista Catalana, que havia aconseguit que Catalunya fos un dels llocs del món on els fruits de la promoció de l'esperanto tinguessin major èxit. Plegats amb altres grups aragonesos, asturians i valencians, van constituir l'anomenada Confederació Esperantista Espanyola. Ambdós grups, l'Associació i la Confederació, van mantenir una important rivalitat, en la qual també van intervenir enemistats personals, i on no van faltar fins i tot denúncies oficials.
Un tercer grup el va constituir l'esperantisme obrer (o laborista, com en ocasions se'l denomina). Diversos grups de treballadors havien abraçat l'esperanto com un mecanisme de promoció de l'internacionalisme llavors anomenat proletari. El 1921 es va fundar una associació denominada Sennacieca Asocio Tutmonda (traduïble com a Associació Anacionalista Mundial), que va establir la seva base a París, es va oposar al neutralisme nominal del corrent principal de l'esperantisme, al qual va denominar burgès, i es va proposar utilitzar l'esperanto com un instrument revolucionari.