“Els esperantistes d'arreu del món que vam anar a França per assistir al X Congrés Universal d'Esperanto que s'havia de celebrar a Paris i que allà ens va tocar presenciar la invasió guerrera i sofrir les penúries i privacions d'aquella tràgica retirada per carreteres i ferrocarrils; els qui vam anar a França per cantar himnes pacifistes i ens van contestar els canons; (…) els qui per no claudicar dels nostres ideals ens vam tancar en bodegues mancades de llum i aire, nosaltres hem de ser forçosament esperantistes.” (Josep Prat i Bonet)
A començament del segle XX l'auge nacionalista de les potències europees, d'una banda, i la necessitat de la internacionalització de la investigació científica, de l'altra, havien situat el debat sobre la llengua auxiliar entre les principals qüestions de l'agenda internacional. Era un debat que entroncava amb els dilemes inteŀlectuals de l'època, que anaven des de qüestions científiques a espirituals, de la identitat nacional o ètnica a l'anomenat problema jueu i, sobretot, a la possibilitat de la pau en les relacions internacionals.
Segons una investigació sociològica contemporània, si hi havia una cosa que caracteritzés a bona part d'un moviment tan divers i plural com l'esperantista era la seva vocació pacifista. En aquest sentit, no és exagerat afirmar que, en cas d'haver-se produït, el congrés mundial de París de 1914 hauria estat la major concentració de pacifistes de tota la història. Però va esclatar la guerra i els esperantistes van haver d'adaptar-se a la nova situació tot desenvolupant funcions diverses, ja fos a través de la premsa, mitjançant accions humanitàries o participant en les organitzacions pacifistes.
En primer lloc, informaven dels esdeveniments a través de les seves publicacions periòdiques, sovint des de posicions properes al pacifisme. Un cas particular va ser l'Internacia Bulteno, revista nascuda el novembre de 1914 per informar sobre la guerra des del punt de vista oficial del govern alemany. El seu objectiu era contrarestar la propaganda anglesa, francesa i russa sobre la crueltat dels alemanys, així com criticar les males accions dels adversaris. Mentrestant, davant les dificultats que passaven les revistes en esperanto a la majoria dels països de la triple entesa i els seus aliats, el debat sobre la neutralitat de la llengua internacional es produïa a les pàgines de The British Esperantist. Va ser també en aquesta revista on Zamenhof va publicar la seva famosa Crida als Diplomàtics, a aquells destinats a reconstruir Europa després de la Gran Guerra.
D'altra banda, cal destacar l'acció humanitària de l'Associació Universal d'Esperanto (UEA, per les seves sigles en esperanto), que en aquell moment tenia la seva seu a la neutral Suïssa. Des de Ginebra i sota el lideratge de Hector Hodler, donava notícies dels esperantistes presoners en un bàndol i en l'altre, amb noves seccions a la seva revista com per exemple “Els nostres morts” o “Esperantistes presoners de guerra”. En aquest rol de mediador entre ciutadans de països enfrontats, els voluntaris de l'UEA – en coŀlaboració amb la Creu Roja Internacional – recollien diàriament centenars de cartes i correspondència privada a través de la seva xarxa de representants locals i les remetien als seus destinataris. A més, ajudaven a rastrejar persones, distribuïen aliments, roba, medicines i ajudaven a repatriar presoners de guerra. S'estima que la xifra total d'aquest tipus de serveis podria haver superat els 100.000 anuals.
Més enllà de les associacions esperantistes, trobem nombrosos partidaris de la llengua internacional entre els líders dels principals corrents pacifistes de l'època: el pacifisme científic, el pacifisme feminista, el pacifisme religiós i l'internacionalisme obrer. Pel que fa al món inteŀlectual, destaquen els premis Nobel de la Pau Alfred H. Fried, coeditor amb Bertha von Suttner de la publicació Die Waffen Nieder (“Abaixeu les armes!”); i Henri Lafontaine, cocreador de la Classificació Decimal Universal i president de l'International Peace Bureau (IPB); el pintor Felix Moscheles, fillol del músic Felix Mendelssohn i president de l'associació internacional Arbitratge i Pau; Gaston Moch, fervent defensor d'Alfred Dreyfuss en l'afer que portava el seu nom i president de l'Institut Internacional de la Pau de Mònaco; o el periodista William T. Stead, molt actiu a les Conferències de Pau de la Haia i que va morir a l'enfonsament del Titanic dos anys abans de l'inici de la Gran Guerra.